Franco encara és viu

Avui voldria parlar d'uns fets molt greus que han ocorregut a la Universitat Autònoma de Barcelona el 4 de març del 2008. Dic la data ja que per desgràcia i molt lamentablement aquests fets passaran a la història com un dels últims moments en què els estudiants catalans van resistir a la dictadura en la qual vivim. Si algú encara creu que vivim en democràcia, ara podrà sortir de dubtes i recordar els vells temps corrent davant dels grisos. En alguna altra ocasió havia parlat i penjat fotografies de la lamentable actuació dels que haurien de ser els nostres protectors, però aquest cop han sobrepassat de llarg el límit tolerable.

Primerament, per qui no conegui els motius que han portat a realitzar la tancada pacífica a la Facultat de Lletres i Filosofia de la UAB, li'n faré una explicació. Els estudiants catalans estem immersos en un canvi de plans de l'ensenyament superior anomenat Pla Bolonya per tal d'adaptar els estudis a l'àmbit europeu. Fins aquí tot és molt bonic, i fins i tot engrescador. Però el resultat aplicat a les universitats públiques del nostre País és més que vergonyós. De fet, això ja era d'esperar tal i com ja havíem denunciat molt abans que s'implantés aquest nou pla d'estudis. Per desgràcia, aquests demòcrates d'esquerres no han fet mai cas de les nostres pacífiques reivindicacions i intents d'arribar a un consens expressat en moltes manifestacions, vagues, assemblees, etc...

Els resultats visibles i palpables per tots els qui encara transitem la universitat són per a posar-se les mans al cap. Però de fet era el més lògic quan es parteix d'una situació d'espoliació que ens afecta en tots els àmbits, com coneixem prou bé els catalans. Finalment hem pogut comprovar la baixada en picat del nivell dels estudis superiors (que aviat equivaldran a l'antic batxillerat), així com la total mercantilització i privatització a marxes forçades de la universitat pública. Un exemple d'això últim que dic és comprovable per a qualsevol que entri a la meva facultat. Ara podrà trobar just a l'entrada una pantalla de plasma on acabaran passant publicitat i si gira pel passadís a mà dreta trobarà al fons una entitat del banc de Santander, que deu tenir una mitjana d'afluència del voltant d'una persona al dia (comptant el treballador de l'entitat, evidentment). Això sí, tot i la bestial ampliació de la facultat i haver-se doblat el nombre d'estudiants als últims anys, seguim tenint, literalment, els mateixos ordinadors de fa 6 anys en unes aules on ja ens havíem de barallar per a poder treballar. És trist que els companys que van d'Erasmus expliquin que a l'estranger disposen d'un ordinador nou per persona a totes les aules incloses les que s'utilitzen per impartir les classes, mentre que aquí tenim 100 ordinadors per a uns 5.000 estudiants. M'ha faltat dir que en aquestes precàries condicions s'estan formant els futurs Enginyers del nostre país.

Doncs bé, després d'haver mantingut durant anys la nostra negativa a acceptar el desprestigi dels nostres estudis i la manca de recursos que afecta a estudiants, professors, becaris i personal d'administració i serveis, es va tancar pacíficament la facultat com a mesura de pressió contra l'aplicació del procés de Bolonya. Un cop ha començat la tancada que havia de durar 2 dies els estudiants han exigit per tal d'aturar la protesta les següents reivindicacions:

1. El rector ha de reconèixer públicament el dèficit de recursos de la UAB i la situació de fallida que impedeix l'aplicació del procés de Bolonya.
   
   
2. El rector ha de refermar el seu compromís amb l'ampliació del finançament públic per tal que pugui garantir-se la qualitat acadèmica, investigadora i d'equitat social per al conjunt del sistema universitari.
   
   
3. El rector ha de garantir que no perpetrarà ni represàlies policials ni obrirà expedients als estudiants que han protagonitzat el tancament.
   
   
4. El rector d'ha de comprometre a obrir un veritable procés informatiu i participatiu per tal d'oferir les garanties democràtiques que exigeix la comunitat universitària.

Llegint aquestes raonables exigències després dels motius que han portat a fer la tancada no podem entendre que se'n derivés una resposta pròpia del final d'una dictadura que es comença a ensorrar.

La protesta ha començat a les 13h. Entre 40 i 50 estudiants han barrat les portes d'accés a la facultat mentre s'ha convidat a sortir a la resta de persones que estaven a l'edifici. A l'entrada han volgut donar-hi suport uns 150 estudiants més. Tot ha transcorregut de forma pacífica durant hores però aquest cop, a diferència d'altres vegades, hi havia un cert aire estrany a l'ambient. Per tots és sabut que la policia no pot entrar excepte per ordre expressa de la màxima autoritat ni a les esglésies ni a les universitats. Doncs cap allà les 16h ja s'han començat a veure furgons dels mossos d'esquadra i alguns de la policia secreta. Han seguit passant les hores, fins que al voltant de les 18h els mossos han decidit tallar les cadenes i desallotjar la facultat pel costat oposat on es trobaven els mitjans de comunicació per tal d'evitar flaixos indiscrets ara que s'acosten les eleccions. Però encara ningú havia arribat a imaginar el que succeiria a les hores següents.

Quan ha arribat la foscor de la nit s'ha perpetrat la salvatjada dictatorial sense precedents més gran que s'ha viscut mai a la UAB, i segurament a cap universitat de Catalunya. El rector, Sr. Lluís Ferrer, ha donat l'ordre de tallar la llum a tota la zona (fins i tot ha marxat a la Vila Universitària i al barri més proper de la universitat al terme municipal de Cerdanyola del Vallès). Aquells moments han estat utilitzats per les forces d'ocupació per tal de poder repartir llenya a tort i a dret, amagats de les imatges inculpatòries dels mitjans de comunicació que es trobaven a l'interior. El brutal atac s'ha saldat amb un braç trencat i tres caps oberts que han hagut de ser hospitalitzats, i amb el 90% restant que ha acabat amb contusions vàries. Sang, crits, cops i molta confusió; així es com ho han descrit els mateixos estudiants. Per si no fos prou denigrant, ho han perpetrat contra estudiants asseguts pacíficament al terra amb les mans alçades.

Als estudiants de fora, que havien estat també asseguts pacíficament mentre cantaven cançons, també els ha tocat el rebre. Després d'estomacar-los a quasi tots no se'ls volia deixar marxar barrant-los el pas cap a l'estació de FGC. Fins i tot, com a últim escarment, s'han posat dues files de mossos a banda i banda fent un passadís per on havien de passar per a poder marxar. És a dir, la versió macabre i sanguinària d'allò que fan els nens a les escoles quan fan passar al company dèbil pel mig amb la intenció de fotre-li la clatellada.

Després d'aquests fets gravíssims s'ha decidit fer al dia següent una assemblea d'urgència a la Plaça Cívica de la UAB. L'assistència ha estat massiva (3500 persones segons els estudiants, i 400 segons el rectorat), i l'Assemblea d'estudiants de la UAB ha decidit en ple demanar la dimissió immediata del rector. Un cop ha finalitzat l'Assemblea, els estudiants han anat a cercar els culpables, omplint per complet les llargues i amples escales que porten des de la Plaça Cívica fins al rectorat. Precisament, per casualitats de la vida, hi havia a aquelles hores un consell de govern que misteriosament ha finalitzat abans d'hora per a evitar que els estudiants passessin comptes amb els botxins. El senyor Lluís Ferrer va declarar que s'havia hagut de procedir d'aquesta forma degut a la resistència activa d'elements radicals. El fet més vergonyós de tot plegat, i que ens porta realment a poder dir amb totes les lletres que vivim en una dictadura encoberta, ha estat el silenci còmplice de la gran majoria de mitjans de comunicació, que en pocs casos han esmentat tan sols que hi havia hagut una càrrega policial i òbviament no han publicat el material gràfic de què disposaven. Com a molt, alguns han esmentat com sempre que els aldarulls han estat provocats per radicals extremistes. De fet, el Secretari General de la UAB (un altre dels culpables) ha declarat textualment a La Vanguardia: "Son inaceptables las exigencias de un grupo minoritario con actitud violenta, intolerante y fascista".

Ara, cal passar comptes també amb els nostres polítics i exigir-los que ens donin les explicacions pertinents, donat que encara no s'han pronunciat i es mantenen també de moment en el més indigne dels silencis (suposem que fins després del dia 9 de març, com a mínim). I evidentment encara que donin qualsevol explicació, al Conseller Saura cal exigir-li la DIMISSIÓ IMMEDIATA.

Recordem que el principal problema dels catalans som nosaltres mateixos. Hem de començar a aplicar un pla de descolonització mental per tal de poder tallar algun dia les cadenes que ens lliguen. Si no treballem perquè això succeeixi ben aviat l'autoodi acabarà fent el seu paper a una majoria i mai més es podrà aixecar el vol. Però de moment, el jovent segueix demostrant dia a dia que la repressió no ens tallarà les ales, i que seguirem treballant per a una plena independència que resolgui d'una vegada tots els nostres problemes.

Finalment, és necessari mostrar una mica de material gràfic perquè no quedin dubtes de quina ha estat la crua realitat que alguns volen amagar.

Comença la tancada de forma lúdica i educada:

Comencen a mostrar la seva presència les forces d'ocupació davant l'actitud violenta dels estudiants:

Així doncs, es veuen obligats a entrar per la força a la facultat per a mantenir l'ordre públic:

Com veiem a continuació, l'actitud dels estudiants tancats és d'extrema violència i feixista, tal i com diu el Secretari General de la UAB:




Per a posar-hi remei i poder salvar la pàtria dels extremistes radicals, no queda un altre opció que actuar de forma ben amigable com acostumen a fer els nostres protectors de la llei:



Òbviament, per les raons que hem esmentat abans, ens manquen les imatges més sucoses on podríem haver gaudit de l'escena de sang i fetge a l'interior de la universitat que els estudiants "feixistes" s'han ben merescut.

A continuació, imatges de l'assemblea del dia 5 de març on es pot comprovar que efectivament es tractava tan sols d'un sector feixista minoritari:





Finalment, com que el món és petit, deixem unes fotografies dels principals responsables per tal que els pgueu reconèixer si els trobeu pel carrer i agrair-los molt sincerament la seva encertada política que ha evitat cedir al xantatge dels terroristes.


Secretari General de la UAB: Rafael Grasa Hernández












Rector de la UAB: Lluís Ferrer i Caubet
















Conseller d'Interior i de Relacions Institucionals:

Joan Saura i Laporta











Fonts i notícies relacionades:

llibertat.cat
precarietatuab.net
Avui.cat
lavanguardia.es
racocatala.cat
racocatala.cat
elperiodico.es
alertasolidaria.org
kaosenlared.net
laMalla.net
Vilaweb.cat
3cat24.cat
lavanguardia.es


Reportatge sobre radicalisme universitari (elmundo.es)
Entrevista sobre la LOU al rector de la UAB (elpais.com)

Podíem caure més baix?

És aclaridor observar que mentre uns treballem per fer que les coses passin, d'altres tot just veuen passar les coses, i amb posat de set-ciències et diuen que "ja els hi agradaria, però no s'hi pot fer més". En ocasions com la d'aquesta setmana passada, és quan un s'adona de quin baix nivell d'indigència intel·lectual hem deixat que fos la constant de tots aquests que s'anomenen Dirigents.

Que els catalans no som com els albano-kosovars, no calia que ens ho repetissin. Amb tot el respecte cap aquell poble, no crec que gaires catalans creguin que ens mereixem menys la independència que els qui fa pocs dies van tenir el plaer d'escriure amb lletres d'or sobre la seva història. Sent plenament sincers, i novament amb tot el respecte cap aquella gent, haurem de reconèixer que molts dels nostres com a mínim giraríen el cap neguitejats, si anant pel carrer escoltessin un crit anomenant aquesta paraula. És per això, que el nostre poble només pot sentir menyspreu i fastig per aquells que aconsegueixen que quedem reduïts a les ordres d'una ministra que no sap ni parlar i que tracta els catalans com a bestiar, mentre d'altres pobles aconsegueixen en poc més de 10 anys la seva independència amb l'aprovació i ajuda de les principals potències mundials. Veient tot això, encara espereu que siguem tan idiotes com per donar-vos de nou un xec en blanc?

El gran patriota Carles M. Espinalt, ja va deixar ben clara la qüestió en molts dels seus sempre tan encertats versos. Podríem destacar avui, un fragment que parla del perque no som capaços d'executar amb plenitud el pla que ens porti a l'alliberament nacional, ja que s'adiu perfectament a la situació d'aquests darrers dies:

"Els motius pels quals no s'ha acabat mai d'interpretar, sense perdre o robar-nos les solfes, els podem copsar fins i tot amb fets aparentment secundaris. En ells, això sí, hi trobem tàctiques errades, molta bona voluntat, excuses de mal pagador i limitada moral de victòria. Què ens ha mancat? Inspiració? Homes capaços de dirigir-ho? Ens creem nosaltres mateixos els inconvenients o ens venen de fora? Fem el sord o gent impenitent ens tapen les orelles?"

No hi ha dubte, que no és més que un fet aparentment sense importància el què passi en d'altres pobles, però no per això hem de deixar de tenir en consideració segons quins gestos. Trobem encertada l’actitud de qui surt a defensar i fer el joc brut dels espanyols, afirmant categòricament que “Catalunya no és Kosovë”, i remarcant amb la boca petita “però els drets dels pobles son els mateixos..." ? Això és tot el que podem esperar d'aquests que us anomeneu independentistes, i que ja fa massa temps que embruteu el significat d'aquesta noble paraula? És també espaterrant un altre fet, que a hores d'ara ja només podem catalogar de simptomàtic: el gest d'onze parlamentaris de CiU i el Sr. Puigcercós, deixant d'assistir i retardant la votació sobre el pronunciament del Parlament a favor de la independència de Kosovë. Potser la vostra tàctica per acostar Catalunya a la independència és simplement fer el ridícul cada dia que en teniu l'ocasió. Si és el cas, us hem de felicitar molt efusivament: Fantàstic! brillant! increïble! Crec que ningú havia aprofitat mai tan bé una ocasió com aquesta per a mostrar la seva plena incapacitat respecte al càrrec que ocupa.

El fet que una majoria del Parlament, que s'auto-anomena sobiranista, nacionalista o independentista hagi fet el més gran dels ridículs en comptes d'aprofitar l'ocasió per a dir directament a Espanya que es vagi preparant perquè ja els hi arriba l'hora, no fa més que accelerar un procés de canvi urgent del nostre comandament. Després del què hem pogut veure aquests dies, no podem més que afirmar que la molt bona voluntat es queda en un brindis amb cava, i la limitada moral de victòria en això, ...no res. El fet que no heu pogut ni aprofitar el patètic paper de l'Estat Espanyol mostrant símptomes clars de pròxima defunció a ulls de tot el mon, és encara pitjor. Però hi ha un fet que m'ha acabat de deixar totalment en estat de shock: que l'exPresident Italià, Francesco Cossiga, hagi fet més pels catalans que tots els lacais del Parlament Colonial de Fireta junts. És doncs per agrair sincerament el gest d'aquesta honorable personalitat, i felicitar-la molt efusivament per haver fet més pel nostre poble que els nostres propis dirigents. No obstant, tots els parlamentaris de CiU i ERC ja no podeu ser catalogats ni de retardaris. Sou uns autèntics botiflers confessos, i és evident que no sou els homes capaços que tots voldríem veure com a representants. De fet podem afirmar ja amb totes les lletres, que sou el principal problema dels catalans, donat que sou vosaltres mateixos els qui creeu un cop darrere l'altre els inconvenients i obstacles cap al nostre alliberament nacional.

Aquesta cançoneta del "ja us agradaria, però no s'hi pot fer més", ja no convenç ni al més gran dels ignorants.
Per tot això, com a mínim es mereixen unes sinceres disculpes els pocs catalans de bona fe que encara us voten amb la pinça al nas, així com la gran majoria de militants de base dels vostres respectius partits. Un cop fet això, faríeu un digne servei al nostre País abandonant definitivament la política. Però tots sabem del cert que no arribarà pas el dia que apliqueu allò tan terapèutic en una democràcia: dimitir.

Tornant al tema que ens ocupa, si heu dit tan alt i clar que Catalunya no és Kosovë, per què no sou capaços d’explicar-ne les raons? Ho trobeu tan obvi? O potser deu ser que en coneixeu perfectament les diferències, i sou conscients que us podrien delatar i deixar en evidència? Seria interessant presentar-les, perquè els catalans prenguem consciència de quin és el canvi de rumb que cal al nostre País si volem escriure mai amb lletres d'or sobre la nostra història com han fet els kosovars.

- El poble de Kosovë, no té uns dirigents mesells que intenten jugar amb la legalitat de l'estat que els manté presoners, sinó que creuen la ratlla vermella saltant-se la legislació vigent.

Realment és indignant veure que alguns encara intenten vendre als catalans de bona fe, que aconseguirem la independència dins de la legalitat espanyola. A què jugueu presentant propostes que no han fet més que riure als espanyols? I no era per riure, si vosaltres mateixos ja heu catalogat “d'esquer” el referèndum del 2014, i heu passat a tenir com a objectiu "uns resultats semblants al concert econòmic pel ...2023!"?

En algun moment haurem de trencar els ous per fer la truita com han fet tots els altres pobles, i vosaltres ja heu demostrat no estar gens ni mica disposats a fer-ho. Encara no us heu pogut mentalitzar que la independència mai ens la donaran, sinó que l'haurem de prendre, tal i com han fet tots els pobles que han esdevingut Estat? Més aviat m'inclino a pensar que ho sabeu massa bé, però sou tan covards que l'únic al què podeu aspirar és a mantenir el vostre sou fins que us despatxem com us mereixeu. És clar, sinó a què us dedicaríeu? Mentrestant, amb la vostra nul·la contundència heu sigut incapaços de respondre a un Estat que està assistint al dejà-vu de la seva propia mort.

- El poble de Kosovë, s’ha independitzat gràcies al suport d’unes aliances internacionals que tenen la capacitat d’assegurar el seu nou estatus jurídic.

Sense això res hauria estat possible, i és del tot segur que aquests contactes no els han mantingut dins de cotxes oficials amb banderetes sèrbies. Llavors no podem fer més que contraposar-ho amb el què s’ha fet al Parlament de Catalunya al llarg d'un segle. Parlar de qualsevol d’aquestes relacions para-oficials que hem tingut amb els EUA, és suficient per afirmar categòricament que som nosaltres mateixos els qui ens posem pals a les rodes. En totes aquestes trobades, els catalans hem anat allà a parlar sobre un millor encaix a Espanya, sobre si som espanyols a la catalana, que si tenim una “peculiaridad regional”, que si volem ser tots germans i solidaris amb els espanyols, fins que al final els qui creien que allà es parlarien de temes seriosos, no van tenir més remei que aixecar-se enutjats, i pronunciar un famós “This is a spanish affair!”. Així doncs, creieu que continuarem confiant que algun dia fareu el què no ho heu fet en 100 anys? Us penseu que som tan esclaus com per a permetre que uns incapacitats com vosaltres ens governin gaire temps més?

Als catalans ens ha d’importar ben poc la moralitat de tot plegat. N’estem farts que alguns vulguin ser els més purs entre la puresa infinita mentre d’altres pobles ens passen la mà per la cara. Prenguem nota sempre del què sigui útil i funcioni, i deixem-nos d’anàlisis profundes sobre si els kosovars es mereixen la independència menys que els catalans. La lliçó important, és que ells han demostrat que la independència no és qüestió de merèixer-se-la, sinó de guanyar-se-la. Fem autocrítica i entenguem que un cop més ha quedat en evidència tota la nostra classe política. Aquesta doncs, és la principal diferència (que ens ha d’importar) amb el poble de Kosovë: La mediocritat dels nostres dirigents.

Tinguem ben clar que els qui han gaudit de poder de decisió als últims anys, son els culpables directes dels problemes que patim des de fa temps a la nostra pròpia pell. A partir d'ara, que no comptin amb la gent que conservi un xic de dignitat. És amb tots aquests esclaus de la Colònia que hem de passar comptes per a poder començar a caminar amb pas ferm cap a la independència. I per a qui encara intenta justificar les actituds miserables de tots aquests lacais amb l’argument que “ara no tenim res més”, l'hi recomano que pensi seriosament com és que un poble mil·lenari com el nostre ha pogut caure tan baix, com per a sentir profunda enveja dels dirigents d'un poble com Kosovë.

Així doncs, fins que no hi hagi foc nou, som molts els que diem prou! Fins que no tinguem la capacitat d'escollir algú que de veritat reclami amb contundència allò que és nostre, la única sortida digna que ens queda és l'ABSTENCIÓ!

NOTA: El company Raul Font m'ha fet arribar una genial vinyeta que sintetitza l'article sencer en clau d'humor punyent. No té pèrdua!

Abstenció per Dignitat

Falta menys d'un mes perquè es decideixi el govern del país que ens colonitza, i justament el què podrem decidir els catalans és exactament el mateix que als últims 30 anys: RES.

Potser això que dic no és del tot correcte: podrem decidir si el genocidi cultural, històric, econòmic i lingüístic el continuaran portant a terme amb un somriure maquiavèl·lic o amb cara de mala llet. També podrem decidir si la continuació d'aquest menyspreu sistemàtic, serà amb la col·laboració dels qui durant 23 anys van callar i s'ho van empassar tot (i ara diuen que faran que ens respectin... quin riure), o bé dels qui han posat al govern de la Generalitat al nostre principal enemic, i que donaran suport a canvi d'un augment d'un 0,7% en matèria social. Seria per riure, sinó fos perquè estem parlant de deixar als nostres fills un País del qual s'hagi de marxar.

Com sabem prou bé, la situació que patim els catalans és prou alarmant com perquè confiem amb els mateixos que han aconseguit que ens prenguessin tant el pèl i ens consideressin tan idiotes, que molts ara creuen (amb raó) que la nostra voluntat i paraula no serveix de RES. I no son pas imaginacions meves, doncs l'altre dia un conseller del (nostre?) Govern va venir a dir quelcom tan greu com això: les decisions que prengui un Parlament amb arrels al segle XII, no tindran cap mena d'importància ni de consideració. De fet això no calia que ens ho repetís, ja vam poder comprovar que no serveixen tots ells ni per fer dimitir a la ministra que de ben poc (i encara no sabem com acabarà...) ensorra Barcelona, ni perquè ningú hagi demanat perdó per deixar la ciutat Comtal com Londres sota les bombes nazis a la segona guerra mundial durant 3 dies. I bé sabem tots que podríem continuar mostrant exemples com aquests durant hores, fins que al final no podem més que preguntar-nos: tan poca consideració els mereixem?

És per tot això, i tenint ben present el paper de l'esclau que tots aquests apoltronats saben representar tan bé, que els catalans amb un mínim de dignitat només podem fer una cosa aquest proper 9 de Març: ABSTENIR-NOS.
Deixem de jugar al joc que volen que juguem, ni vots en blanc, ni vots en nul, ni vots al menys pitjor: CAP VOT A QUI VIU A COS DE REI CONSENTINT LA NOSTRA MORT COM A NACIÓ.

Alguns diran que com que estem en democràcia (quina gràcia...) estem obligats a votar per a canviar el rumb. Encara no s'han adonat què significa la paraula democràcia pels espanyols? Democràcia és que el seu Congreso de los Diputados tombi qualsevol iniciativa catalana tot rient-se de nosaltres. Democràcia és que continuem sent solidaris (eufemisme per dir que ens deixem robar sense queixar-nos). Democràcia és que s'empresoni a gent per les seves idees. Democràcia és laminar la llengua fins aconseguir que es titlli d'il·legal unes emissions que els mateixos Valencians van pagar fa 30 anys de la seva butxaca. Exactament aquesta democràcia ja existia a l'època de Franco, i se'n deia democràcia Orgànica! Que no ho veieu que no han canviat més que les formes? També llavors van ser totalment legals els afusellaments i la persecució de qui s'atrevís tan sols a parlar la nostra llengua. També llavors amb la llei a la mà podien dir que no acceptàvem la seva legalitat legítima, i que ells eren els demòcrates.

Però ara encara és un perill molt més gran caure al seu parany, ja que amb la seva subtilesa s'ha estat enganyant a molts catalans de bona fe. Han fet creure a molts, que qualsevol decisió si ha estat presa per un Parlament que ha estat escollit amb la votació dels ciutadans, ja és automàticament democràtica.
Tots els qui encara creuen en aquesta farsa, han de saber que s'han estat auto-enganyant des de sempre. Democràcia no és només introduir un paper en una urna un cop cada 4 anys. Això és una condició necessària, però no suficient. I si no em creieu, posem-ne un exemple extrem: Seria democràtic que un Parlament votat pels ciutadans aprovés una llei que legalitzés la compra i venta de persones? Oi que això negaria la democràcia en si mateixa, partint justament del què ells anomenen democràcia? Doncs cada cop que ells es treuen del barret les il·legalitzacions de partits amb l'excusa de pertànyer a un Estat de Dret, estan destruint i fent perdre tot el sentit a aquesta paraula.

Per tant, els catalans hem de tenir clar que tinguem 30 o cap diputat al Congreso espanyol, s'aplicarà la democràcia genocida de sempre, revestint-la un cop més d'Estat de Dret. Què aconseguirem tenint diputats de partits auto-anomenats nacionalistes o independentistes? RES, exactament igual com han fet fins ara.
Catalans, ara és l'hora de donar un escarment i un cop mortal a tota aquesta partitocràcia catalana que ha esdevingut el nostre principal problema. Ara hem de dir prou i començar el nostre camí sense retorn cap a la independència, i un primer pas és abstenir-nos a unes eleccions que no son les nostres. És l'hora que comprenguem, que si el camí que volem prendre és el del trencament amb Espanya, el de la nostra independència plena com a nació, és l'hora de donar l'esquena a tots els qui viuen dels nostres diners mentre cada dia ens humilien de forma més grotesca. Comencem a tenir en ment que d'aquí 3 anys estarem amb possibilitats de fer un autèntic canvi allà on hem de fixar la nostra mirada: el Parlament de Catalunya.

Alguns no som pas ingenus de pensar que canviaran de rumb tots aquests catalans mediocres que conformen la política actual. I com que no ens mamem el dit i ja ens afaitem de fa temps, des de Catalunya Acció no estem pas esperant que el miracle ocorri, sinó que treballem per fer que les coses passin.

Finalment recordem-ho un cop més: Per dignitat i com a primer pas cap al trencament amb Espanya, abstenim-nos tots els catalans a les eleccions dels colonitzadors!!

1-D: L'èxit dels independentistes

Després d'uns quants dies des de la més gran manifestació del catalanisme dels últims 30 anys, és l'hora de reflexionar sobre aquesta qüestió. Va ser un èxit? De qui? Canviarà alguna cosa a partir d'ara? Podríem fer-nos aquestes, i moltes d'altres preguntes. Algunes, son de difícil contestació. D'altres, probablement les donaríem per indiscutibles amb to rotund, sense abans haver-nos parat a pensar si realment és tan clar que sigui així veritablement.

Va ser un èxit? Si possiblement estem parlant de la més multitudinària manifestació independentista de la història de Catalunya, és evident que s'hauria de catalogar com a gran èxit. Però va ser l'èxit de tots? Perquè cal dir de bon principi, que entre Pl. Catalunya i l'estació de França hi havia dos grups de catalans: Els convocants, i els convocats.
Es podien diferenciar clarament els dos grups, ja que els uns anaven ben animats de bon principi tot cridant ben fort proclames independentistes, mentre portaven pancartes gens ambigües referint-se al robatori per part dels espanyols, i per dir ben alt i ben clar que volem dir adéu a Espanya d'una vegada per totes, i independitzar-nos per la via ràpida (òbviament els convocats).
Els convocants de la manifestació, en canvi, anaven amb el posat d'enterramorts i del vençut. Això va quedar totalment clar a l'arribar al punt final de la manifestació. Davant de l'allau independentista més gran que mai havíem viscut, com és possible que ens obsequiéssin a l'arribada amb discursos de perdedors, per reclamar el què els botxins espanyols ja ens han negat mentre ens escopien a la cara?

Tinguem-ho ben clar, amb l'ambigüitat no s'arriba enlloc. Cal mullar-se d'una vegada per totes. I això és precisament el què han fet d'una banda els convocats, i de l'altra, el partit que tant insistien els organitzadors perquè hi assistís. Senyors de la PDD, de veritat no intuïen de quina nació son la gent del nord-oeste peninsular del PSOE? Els ha calgut els dies de vergonya periodística més gran que ha viscut aquest País, per adonar-se que els qui vostès volien que anessin a la manifestació són els principals enemics de la nació catalana? Però si volen, arribats al punt on es troba la nostra nació, els recomano que vagin actualitzant els lemes si volen continuar convidant als miserables espanyols del PSC a noves manifestacions. Si no anem cap a la independència, els propers lemes quins seran? A mode d'exemple podríem proposar-ne un per quan arribi el moment: Som una regió del nord-oest peninsular i diem PROU! Tenim el dret a decidir poder menjar tortell el diumenge per la tarda! Fins a quin punt arribarem per tal de no dir clarament la paraula INDEPENDÈNCIA??

Com podran ben entendre, els varis centenars de milers de manifestants, no anàvem amb aquest to de l'esclau que tant bé han demostrat els convocants de la manifestació.Testimonials van ser les pancartes en contra del govern, i en canvi era tot ple d'estelades entre unànims crits per la independència de Catalunya i en contra d'Espanya. Vist així, haurem de convenir que si més no, aquesta manifestació ens reafirma en el sentiment col·lectiu de pertànyer a una nació, que no només no és morta com alguns volen fer creure, sinó que es mor de ganes d'empènyer l'estaca d'una vegada per totes i sense cap més mirament. Aquest ha estat l'èxit de la manifestació: L'èxit dels convocats. Èxit, perquè la seva finalitat era reafirmar-nos com a nació, i ho hem aconseguit. Ens ha obert els ulls i ens ha fet veure clar que no estem sols, i que tal i com fa 30 anys la gran majoria catalanista cridava per l'autonomia, ara la gran majoria catalanista s'ha adonat de l'error, i ja és independentista perquè no caurà mai més en el mateix en l'engany de la Constitució escrita a punta de pistola. Res d'entesa, la gran majoria volíem el trencament immediat d'un camí que ens ha portat fins al punt de misèria on som avui. La majoria volem un canvi de rumb clar, que tingui com a nord el trencament amb espanya.

Com que això els lacais del PSOE ja ho sabien, no només no hi van assistir, sinó que van utilitzar el què ja es podria catalogar com la nova televisió del règim, per menystenir que molts centenars de milers de persones sortissin al carrer en contra la "unidad de la pátria" que defensen ara ja a cara descoberta. No només és que hagin dedicat 4 minuts a la manifestació enfront de la setmana sencera que portem amb les notícies dels dos guardia civils morts. És que ens han deixat ben clar, que la seva intenció seria posar qualsevol notícia ocorreguda a Cáceres abans que aquesta gran manifestació. Per si encara hi havia algú que ho dubtava, ha pogut assistir al cinisme d'un senyor ben català (òbviament nacionalment espanyol), un tal Ferran, que directament afirma que és intolerable una televisió tan anti-governamental, i que per tant, cal treure la "crosta nacionalista" dels mitjans. El sorprenent de tot plegat, és que fins a última hora hi havia gent que insistia amb què havien de venir a la manifestació...

I els partits que van encapçalar la manifestació què han dit? Què han fet? D'aquests quasi més val no parlar-ne per no emprenyar-se encara més. Què podem esperar, d'aquells que després del cop de força més gros del catalanisme dels últims 30 anys, en fan l'anàlisi i creuen que estarem satisfets si al governar amb el PSOE o el PP (no descartant fent de ministres, i tot), hi va de numero 2 (darrere d'un veritable espanyolista còmplice dels nostres problemes) algú una mica sobiranista (un altre còmplice). Tampoc descarta formar part en un futur govern català amb aquests mateixos que s'han tret la careta espanyolista. I què podem esperar, d'aquells que s'autoanomenen independentistes i que des del govern no han dit ni una paraula d'actituds del seu soci de viatge que subscriuria la mateixa Falange? D'aquells que callen, mentre han donat als espanyols tot el poder de les nostres institucions, diuen ells que per aconseguir algun dia una majoria independentista... Sense paraules... D'aquells que el màxim que han dit al govern espanyol després que mig milió de persones sortís exigint la independència, és que "n'ha de prendre nota". Caram, quina actitud més valenta! Segur que ens podem refiar d'ells un cop més! Segur que vostès ens duran a la victòria. Uns veritables independentistes, si senyor! Ja veuen que amb declaracions com les seves, ens mereixem que la nostra manifestació surti com a menys important que un guardia civil menys. Que a Espanya li preocupi molt menys el poble català en massa, que dos encaputxats que tiren dos trets, és un símptoma que demostra en quina lamentable situació ens han deixat els nostres dirigents. Veient tot això, és normal i clarificador, que el molt honorable Heribert Barrera, hagi afirmat que millor que no anem a votar, i que si ho fem, que sigui en blanc, davant la miserable actitud de tota la classe política.

Com pot ser que tots els qui podrien fer alguna cosa, siguin tan covards de no enfrontar-se directament amb l'enemic, mentre el poble ho reclama? Quina classe de dirigents son aquests que en comptes de portar la iniciativa, frenen al poble amb excuses de mal pagador que ja han exhaurit fa temps?

Però d'aquí ben poc tornaran a sortir a la llum les actituds mesquines dels qui han permès i continuaran permetent el robatori continuat de la nostra nació. Aquests que han anat la manifestació a fer-se la foto, i d'aquí 3 mesos, després de tots els insults més forts de l'espanyolisme i de les noves propoestes de lleis d'extermini lent contra la nostra nació en els dos programes electorals, tindran la valentia d'haver fet com si no passés res, i ens diran amb posat seriós, que ho arreglaran tot pactant engrunes novament. Òbviament, no s'adonaran llavors (perquè sinó ja ho haurien fet), que això serà donar novament l'esquena als seus pocs votants (que ja fa temps que els voten amb la pinça al nas), i pot ben ser el cop definitiu perquè aquesta partitocràcia que tant ens comença a molestar als catalans, s'esfondri d'una vegada per totes en l'actual legislatura.

Ja no es creu ningú que aquells que son els principals culpables del problema, ens portaran ninguna solució. Que aquells que encara no han demanat disculpes per haver-nos deixat robar durant tant de temps, encara tinguin la barra de fer veure que allò no va amb ells. I tant que va amb ells, i prou que s'ho trobaran. A partir d'ara els catalans hem de decidir a quin costat de la ratlla estem. I si a un costat de la ratlla parlen d'arrancar crostes nacionalistes i d'editorials com "Trampa i bochorno" (dels amics de las izquierdas espanyolas que caminan hacia un modelo federal...), des de l'altre costat tan sols podem parlar d'Independència, d'aturar el robatori colonial i de fer saltar pels aires l'estat ecspanyol. I qui continuï parlant de pactes amb els botxins i ministeris a Madrid, entre d'altres, ha de tenir clar que neda contracorrent, i que se l'hi han acabat els arguments perquè els catalans ja tenim ben clar quin és el nostre futur, i ja no serem tan rucs de caure al mateix parany gaire temps més.

Pels qui desencisats, estan veient com totes les seves reivindicacions estan caient en sac foradat, CatalunyaAcció posa a la seva disposició una campanya de mails d'abast nacional i internacional per tal de canalitzar aquest clima col·lectiu de forma efectiva. La campanya es troba a la pàgina principal de la nostra web: http://www.catalunyaaccio.org


Podeu llegir les notícies que parlen de la campanya en aquests dos enllaços:

1 - Nació Digital:

http://www.naciodigital.cat/?seccio=noticies&accio=veure&id=7602

2 - Diari El Punt:

http://www.vilaweb.cat/www/elpunt/noticia?p_idcmp=2658825


Finalment, una mostra de l'esperit que es va moure el dia 1-D, que esperem que a partir d'ara continuï més viu que mai fins a la nostra victòria.

La desafecció del Català emprenyat

En Montilla va anar a Madrid a queixar-se al seu amo, que si no donen als catalans una mica més d'engrunes, s'arribarà a una situació irreversible de "desafecció" amb Espanya. Davant d'aquestes paraules, el PSOE va contestar amb un palès malestar. No entenien res. No entenen a què vénen aquestes paraules, si els catalans ens ho podem empassar tot sense obrir la boca ni queixar-nos. Fins i tot, pobres ignorants, devien creure que el seu braç executor a la colònia, ha començat a desvariejar perquè ha caigut víctima d'això que a tot l'Estat es coneix com adoctrinament català. Segurament pensen que el senyor Montilla ha vist més estona de la recomanable, una televisió que és especialista en regirar els cervells dels nens, fins a convertir-los en fanàtics terroristes, rojos, comunistas, separatistas...

Però és clar, resulta ser que aquest senyor va anar a Madrid, per fer-los entendre una qüestió ben senzilla que podria haver resumit d'aquesta forma: "Senyors!! Jo que sóc tan espanyol com vostès, veig que les coses se'ns compliquen de forma irreversible si continuem tractant els catalans pitjor que al bestiar!". Escoltant les declaracions, estic segur que a més de no entendre el què estava dient, tampoc el van creure. Sinó, cap espanyol faria cas omís a una crida per a salvar la "unidad de la pátria", que ara està vertaderament en perill, en paraules de gent tan poc sospitosa d'independentisme com ell mateix, o el senyor Lara (grupo Planeta..).

I aquí és quan entra el factor clau per entendre perquè els espanyols, pobres desgraciats, hagin fet cas omís a una crida com aquesta. De quins independentistes parla? D'aquests que han fet President a un espanyol? D'aquests que acaben de lloar el discurs d'un espanyol a Madrid, que es queixava perquè té por que Catalunya deixi de ser part d'Espanya? D'aquests que han considerat que aquest discurs era més patriòtic que els d'en Macià? Però com volen que es creguin res aquests espanyols, si aquí ningú obre la boca més que per a seguir demanant caritat!

Encara hi ha qui es sorprèn perquè els catalans emprenyats, que es compten ja per moltes desenes de milers, semblen ser invisibles. Que potser algú els representa políticament? Hi ha algú que capitalitzi les demandes de tots aquests autoanomenats "catalans emprenyats" més enllà d'una web (catalaemprenyat.cat) ? La resposta és NO. Llavors a què han de sortir al carrer aquesta gent, si ningú prendrà cap decisió que tingui en compte les seves reclamacions?

Doncs bé, els espanyols continuen amb la seva negativa a veure més enllà dels seus nassos, i aquesta setmana han demostrat fins a quin menysteniment tenen per aquest poble. El Parlament sencer excepte la seva sucursal, han votat per a demanar la dimissió de la ministra que quasi aconsegueix el somni espanyol en tres mesos: "convertir Catalunya en un solar". A canvi, surt la mòmia de la vicepresidenta espanyola a dir (en altres paraules), que el què decideixi el Parlament sencer de Catalunya, ja saben per on s'ho passaran...Pel forro! Li va faltar dir: Però que a hores d'ara, després de 300 anys no saben com funcionen les coses? Que rucs que sou els catalans! Vosaltres cornuts, pagar el beure, i donar les gràcies, això és el què heu de continuar fent!

Per tant, veient tot això, un no pot continuar com si no passés res, sense tornar-se esquizofrènic. Tornem a llegir als diaris, de nous acords per a tornar a millorar el sistema de finançament... De tornar a convertir Espanya en un estat federal... De convertir Espanya en un Estat plurinacional... Però no havíem quedat que això havia quedat resolt amb un Estatut que porta ja un camí de 4 anys entre redacció aprovació i suspensió cautelar? Però no suposava el major grau d'autonomia des del 1714? A què juguen aquests mediocres esclaus del Parlament? Creuen que podran continuar com si res, tornant a redactar de nou les mateixes lleis que ja estan aprovades i passades pel forro, i els ciutadans els ho consentirem? Creuen que per art de màgia s'arreglarà allò que porta acumulat un espoli de 200.000 Milions d'euros als últims 20 anys? I sinó, com és que encara creuen que continuaran gaudint del mateix que han gaudit als últims 30 anys, com si no hagués passat res? Surrealisme en estat pur...

Els espanyols no detecten aquests "catalans emprenyats", perquè ja no estan emprenyats amb aquells que els volen veure desaparèixer des de fa 300 anys. Això ja ho han entès. Ara estan realment molt emprenyats amb aquesta classe política catalana, que esdevé el principal perill per a la desaparició de Catalunya. Han entès que Pujol, Mas, Carod, Saura, Maragall, Montilla... tots ells son el perill, son els qui ens han portat al cul de sac on som. Son els qui tenen la màxima responsabilitat de tot el què ha passat, doncs han callat fins que l'espoli que patim ha provocat la desgràcia permanent en la que continuarem vivint, incrementant-se cada cop més, vista l'actitud de tots plegats.

Però més aviat dora que tard, es produirà un canvi substancial al nostre Parlament, gràcies a l'actitud d'aquests pobres desgraciats dels espanyols. SI, pobres desgraciats perquè en l'últim mig any, han aconseguit amb el seu menyspreu, frivolisme, prepotència i sentiment de superioritat hagi encaminat Catalunya de forma IRREVERSIBLE cap a l'assoliment de la seva independència. D'aquí 3, 6 o 8 anys, encara no hauran entès com és que tenen davant seu, a uns catalans que no voldran tenir cap mena d'entesa amb ells. Que seran allà per negociar els traspassos necessaris per a la configuració de l'Estat Català, i que en cas de negativa a fer-ho, hauran de començar a pensar en les conseqüències futures que això tindrà en les nostres relacions internacionals. Vist la fatxenderia, prepotència i formes d'actuar d'aquest Estat Espanyol: subsaharià i subdesenvolupat, no és d'estranyar que acabin fora de la UE. Al final el temps acaba posant tothom al seu lloc. Així doncs, com som els catalans tan rucs de caure en el victimisme, i ser tan cecs com per no veure que la nostra victòria s'acosta de forma inexorable? Així és, la nostra victòria s'acosta a passos ferms, i fins i tot és molt possible que sigui abans de la data del 2014. Temps al temps.